desdir
[en valencià i, en menor mesura, en català nord-occidental, la forma de l'imperatiu desdigues seguida d'un pronom enclític sol adoptar la forma desdís, desdís-te; a la resta del domini i en registre informal, pot prescindir de la s final, desdigue't en comptes de desdigues-te]

1 1 v. intr. [LC] No ésser adient amb el rang, l'origen, etc., d'algú, no ésser el que hom en podia esperar. Això desdiu de tu, de la teva serietat. Aquests presents mesquins desdiuen d'un home ric com ell.
1 2 v. intr. [LC] Algú, no captenir-se, en una ocasió, com era d'esperar del seu rang, del seu valor, etc. Les persones íntegres no desdiuen mai.
2 v. intr. pron. [LC] Algú, no mantenir el que ha dit, el que ha promès, allò a què s'ha compromès. S'ha desdit del tracte. A darrera hora es va desdir de marxar. És un pocavergonya; ja ho he dit i no me'n desdic. Em va prometre de donar-m'ho, però se n'ha desdit.
3 [LC] a desdir loc. adv. En gran abundància, en quantitat extraordinària. Enguany hi ha fruita a desdir.